miércoles, 21 de noviembre de 2012

Francesc Cornadó / Fisiología




Fisiologia


Per a protegir aquest món nostre
i per a salvar l’espècie humana
hauríem d’exigir gran capacitat orgànica
als joves que es volen consagrar a l’amor.

Els cossos dels subjectes enamorats
es modifiquen en cada invasió
de roses i les passions els clivellen
profundament els teixits i la raó.

Els amors encesos predisposen
els cossos pícnics a la bogeria cíclica
i els cossos astènics, encara que siguin atlètics,
a la demència precoç.

Cada  batec de fogueres,
cada revolta de setins
trasbalsa els humors i els òrgans
i de res no serveixen sèrums i vacunes.

El foc dels cristalls altera el rostre
dels amants i el cantelleig dels llavis
dibuixa la màscara inconscient
d’una malaltia sublim de final conegut.

L’amor els fa patir i ells,
amb la mirada assedegada,
provoquen un patiment
despietat a les dàlies i a l’aurora.



 Francesc Cornadó


***






Fisiología

Para proteger este mundo nuestro
y para salvar a la especie humana,
deberíamos exigir gran capacidad orgánica
a los jóvenes que se quieren consagrar al amor.

Los cuerpos de los sujetos enamorados
se modifican en cada invasión
de rosas y las pasiones agrietan
profundamente los tejidos y la razón.

Los amores encendidos predisponen
los cuerpos pícnicos a la locura cíclica
y los cuerpos asténicos, aunque sean atléticos,
a la demencia precoz.

Cada latido de hogueras,
cada revuelta de satenes
afecta los humores y los órganos
y de nada sirven sueros y vacunas.

El fuego de los cristales altera el rostro
de los amantes y la angulación de los labios
dibuja la máscara inconsciente
de una enfermedad sublime de final conocido.

El amor los hace sufrir y ellos,
con la mirada sedienta,
provocan un sufrimiento
despiadado a las dalias y a la aurora.



Francesc Cornadó


(Traducción del autor)



***